Desajustos, vies de solució i un tabú que cal trencar

Artículo de opinión

  • 27/01/2022
  • Tiempo de lectura 5 mins

  • Valora

  • Deja tu comentario
Josep Francí. Consultor de EYSKILLS y experto asociado de la Fundació Jaume Bofill (Catalunya)
Els desajustos entre la demanda de formació -professions que les persones volen aprendre- i la demanda d'ocupació -professionals que les empreses necessiten- no són nous ni exclusius de cap país del que podríem considerar, en termes genèrics i obrint molt el focus, economies avançades. És un fenomen mundial que afecta de ple la Formació Professional (FP) i de la qual tampoc no se n'escapa la formació universitària.
 
Cal tenir en compte, en primer lloc, que els sistemes de formació són sempre reactius: la planificació del seu funcionament ha de dependre de la informació que li arriba del món productiu. No poden formar els professionals necessaris per a l'activitat econòmica si aquestes necessitats no s'expressen amb el mínim de detall que l'organització d'itineraris formatius demana. Encara que totes les decisions que fan al cas es prenguessin amb la màxima eficiència, l'aportació de professionals al mercat de treball trigaria un parell d'anys a arribar.
 
El tema es complica si tenim en compte els factors que condicionen la demanda de formació. Més enllà de la minoria de persones que tenen clarament definida la seva vocació, la immensa majoria escollim itinerari professional a partir d'una barreja complexa de motivacions personals, habilitats, trajectòria escolar, entorn familiar, social i territorial... en la qual la percepció social majoritària de les professions hi té un paper rellevant. I aquesta percepció no es "mou" amb la mateixa celeritat en què ho fa la realitat de l'exercici professional i sol introduir un biaix extemporani a la demanda de formació.
 
Així, per a exemple, malgrat ser evident que la indústria proporciona ocupacions més estables i ben retribuïdes, les apostes per fer créixer significativament l'oferta d'FP industrial no sempre han trobat la resposta esperada en la demanda de places de formació: per estrany que pugui semblar i per apartat de la realitat que sigui, perviu encara en l'inconscient col·lectiu la idea del treball a la indústria com a treball dur i penós.
 
La dificultat de l'ajust creix encara més en una etapa de canvis i crisis com l'actual. Fenòmens com la transformació tecnològico-digital, l'emergència climàtica, els reptes demogràfics i el creixement mundial de les desigualtats sacsegen el mercat de treball, tendint a eliminar el treball rutinari no cognitiu i a substituir-lo per tecnologia i llocs de treball que requereixen noves competències.
 
La pandèmia no ha fet sinó accelerar aquests corrents de fons i ho ha fet seguint patrons condicionats per l'estructura econòmica, social i educativa de cada país. Això sí, amb un nexe comú: la irrupció de turbulències que compliquen, encara més, l'ajust entre la demanda de formació i la d'ocupació. En un context mundial com aquest, valorar si a casa nostra els desajustos són més grans que en d'altres països -segurament, sí- és un exercici ociós i no ens acosta a la resolució d'un problema certament greu.
 
No hauríem d'esperar una solució que, per si mateixa, operi un canvi radical en un panorama tan complex. Hem de confiar, més aviat, en un conjunt de mesures que de forma estructurada contrarestin les inèrcies que condicionen els desajustos. Si entenem la Formació Professional com un ecosistema compartit de centres de formació, administracions públiques i empreses, sembla prou evident que la contribució de cadascuna de les parts és imprescindible per trobar una sortida positiva.
 
"Les administracions públiques poden contribuir a reduir els desajustos entre demanda de formació i d'ocupació en dos sentits complementaris: introduint canvis en el sistema d'FP i facilitant la participació efectiva del teixit productiu en les accions formatives".


Pel que fa als centres d'FP, la principal aportació que poden fer és treballar conjuntament amb les empreses del seu entorn territorial mitjançant aliances -convenis- estables que els permetin erigir-se com a referents de la formació en un àmbit determinat. Aquesta és una dinàmica que compta amb molts precedents a Catalunya i que ha demostrat una gran capacitat d'adaptació a allò que les empreses del territori necessiten, bàsicament perquè elles tenen veu i vot en l'aprenentatge resultant de la col·laboració. Els centres estarien, així, en condicions de promocionar sobre les bases més sòlides aquelles ofertes formatives que ofereixen millors oportunitats laborals en un territori determinat, intensificar en aquesta línia les accions d'informació i orientació acadèmica i professional i, més encara, proposar a l'administració aquelles adaptacions curriculars o noves titulacions que derivin d'aquesta col·laboració estreta amb les empreses.
 
Les administracions públiques poden contribuir a reduir els desajustos entre demanda de formació i d'ocupació en dos sentits complementaris: introduint canvis en el sistema d'FP i facilitant la participació efectiva del teixit productiu en les accions formatives. Entre els primers destaca l'immens marge de millora del mecanismes de prospectiva de les necessitats de professionals. Per a bastir una oferta adequada no n'hi ha prou a apuntar grans tendències: es necessita detall a nivell territorial, sectorial, cal posar a l'abast de qui programa l'oferta una informació molt més rica i completa que la que actualment disposa. Només així un cert grau d'anticipació -tenint en compte sempre la naturalesa reactiva dels sistemes de formació- acaba sent viable.
 
Les administracions públiques també poden ajudar aprofundint les facilitats i els estímuls per a una implicació molt més forta de les empreses en la FP -especialment, les petites i les microempreses- i, en un àmbit complementari, liderant polítiques econòmiques de país. Tornem al cas de la indústria: sense una política industrial digna de tal nom -que no sigui un simple escrit sobre papers que ho aguanten tot- la FP industrial difícilment sabrà cap on orientar els seus passos.
 
Les empreses tenen per davant el repte d'implicar-se més del que ara ja fan en el treball conjunt amb centres de formació del seu entorn territorial i/o sectorial de què hem parlat més amunt. No es tracta de responsabilitat social (potser també): es tracta de créixer com a empresa i enfortir els centres de formació com a "proveïdors" de persones amb la qualificació necessària, és a dir, treballar conjuntament en benefici directe de les dues parts.

Però segurament el repte més gran que té el món empresarial és fer front amb honestedat al gran tabú de la majoria d'estudis sobre la demanda insatisfeta d'ocupació: les condicions laborals i el salari de la majoria d'ofertes de feina que no es cobreixen. Deixant de banda que l'escassetat de professionals sovint es reflecteix en els mitjans de comunicació amb declaracions força impúdiques i titulars cridaners, la cosa s'entén molt fàcilment: si pretenem contractar perfils altament qualificats a preu de Salari Mínim Interprofessional, no ens hauria de sorprendre que no en trobem. És curiosa també la capacitat de queixar-se, per separat, que els talents joves marxen del país (i, amb ells, la inversió feta en la seva formació) i que aquí no en trobem per a determinats projectes. Potser la retribució i l'entorn de treball que troben fora hi té alguna cosa a veure... En definitiva, no és coherent exclamar-se de la mancança d'un determinat tipus de professionals sense exposar la part salarial i de condicions laborals de les ofertes que se'ls fan.  
 
Estem davant d'un tema estratègic i, com a tal, complex, que demana l'activació de diferents mesures per a encarrilar-lo. El que no és lícit, en cap cas, es singularitzar la culpa en el sistema d'FP obviant que és un problema de país i, com a tal, demana comprensió de la complexitat, horitzó estratègic i aportació compartida de solucions.

Deja tu comentario